ÒRGAN BATEGANT
A tots ens agradaria
trobar una mica d’or,
i jo aquell dia
vaig trobar-me amb el teu cor.
No parlava molt,
em dedicava a mirar-te
i de dins del meu cor
només sortia estimar-te.
Però potser m’oblidava
de que res dura per sempre,
que ets d’un altre univers
i no eren meus aquells ulls verds.
No vaig tenir en compte
que no jugo a la teva lliga,
que tu ets una princesa
i no arribo a tanta bellesa.
Més tard, en uns anys
vaig tornar a trobar-te
però ja no em miraves
ni em donaves una carta,
aquella que deia
<<El nostre amor no l’entén ni la
ciència>>.
La recordo amb nostàlgia
i em fa perdre la paciència.
Però torno a oblidar-me
de que tu no estaries sempre,
que un dia marxaries
i no deixaries la porta oberta.
Els dies que passo
pel carrer de casa teva
miro el teu balcó
i recordo aquella primavera.
El meu dia a dia
sembla una presó ardent.
No entenc com et penso tant,
rondes massa per la meva ment.
Tanco els ulls
i faig la vista enrere.
Tinc un món de sentiments a dins.
Et dedico la meva vida sencera.
Perdó si no vaig saber dir-te
que per mi molt significaves.
Ho sento, no intentava ferir-te.
Ara pateixo recordant
com m’abraçaves.
